L’enllaçat intern, mecànica més que arquitectura
Val la pena aclarir una confusió des del principi. L’arquitectura d’un lloc decideix la divisió de les pàgines i la seva jerarquia. L’enllaçat intern, en canvi, és la mecànica que fa circular el valor entre aquestes pàgines un cop feta la divisió. Els dos temes es complementen, no es solapen.
Aquest article tracta exclusivament de la mecànica: quants enllaços, col·locats on, amb quines àncores, cap a quines destinacions, i com detectar les fuites. La qüestió de la divisió i de la jerarquia es tracta per separat en el nostre mètode de capoll semàntic, que convé haver llegit abans, ja que només es pot enllaçar bé una estructura ja neta.
La raó per la qual aquest tema mereix un tractament a part rau en el seu rendiment. És la intervenció de referenciament més barata i més ràpida d’implementar: no suposa ni contingut nou, ni adquisició d’enllaços externs, ni intervenció al servidor. Consisteix a utilitzar millor el que ja existeix.
Cada pàgina disposa d’un capital de popularitat que transmet a les pàgines cap a les quals apunta. Una pàgina que emet quaranta enllaços en transmet una part a cadascuna de les quaranta destinacions. La mateixa pàgina que en emet sis concentra. És aquesta aritmètica elemental la que explica per què un menú amb cinquanta entrades impedeix que les pàgines interiors es posicionin.
Com circula realment la popularitat
El mecanisme és simple d’enunciar i les seves conseqüències són contraintuïtives.
La transmissió per enllaç
Un lloc rep popularitat pels seus enllaços entrants, concentrats en la gran majoria dels casos a la seva pàgina d’inici. Aquesta popularitat es redistribueix després de pròxim en pròxim, dividint-se a cada etapa entre les destinacions. Una pàgina assolida en quatre salts des de l’inici rep una fracció molt petita del que rep una pàgina assolida en un salt.
Aquesta divisió explica un fenomen observat en gairebé totes les auditories: la pàgina d’inici es posiciona correctament, les pàgines de servei més o menys, i la resta del lloc no existeix. No és una qüestió de qualitat de contingut, és una qüestió de distribució.
Els enllaços que gairebé no transmeten res
No tots els enllaços valen el mateix, i tres categories transmeten molt menys del que s’imagina. Els enllaços de navegació presents a totes les pàgines es devaluen perquè no aporten cap informació contextual. Els enllaços de peu de pàgina ho són encara més. Els blocs d’articles connexos generats automàticament, finalment, són massivament ignorats.
A l’inrevés, un enllaç col·locat en un paràgraf que desenvolupa el tema de la pàgina destinació transmet fortament, perquè el seu context confirma la pertinència de la relació. És la raó per la qual col·loquem sistemàticament els enllaços en el cos del text més que en blocs dedicats.
La posició a la pàgina compta
Un enllaç situat en el primer terç del contingut pesa més que un enllaç idèntic col·locat al final de la pàgina. Aquesta jerarquia interna es comprèn intuïtivament: el que un redactor esmenta aviat és el que considera important. Té una conseqüència pràctica immediata sobre la manera d’organitzar els paràgrafs.
Les àncores, el tema més mal tractat
L’àncora és el text clicable. Indica al motor què tracta la pàgina destinació, i és un dels pocs senyals que controleu completament a les vostres pròpies pàgines.
Què conté una bona àncora
Descriu la pàgina de destinació i conté el vocabulari del seu tema. S’integra en una frase sense deformar-la. És prou explícita perquè un lector sàpiga on va sense llegir el context, cosa que també és un criteri d’accessibilitat.
Les àncores buides continuen sent la falta més estesa. «Cliqueu aquí», «més informació», «aquest enllaç» i «la nostra pàgina dedicada» no transmeten cap informació. Són tant més perjudicials que ocupen el lloc d’un senyal que no es recupera en cap altre lloc.
La variació, sense sobreoptimització
Repetir exactament la mateixa àncora en trenta enllaços interns que apunten cap a la mateixa pàgina produeix un senyal artificial. La variació natural és preferible: àncora exacta de vegades, formulació parcial sovint, expressió llarga de tant en tant.
Aquesta variació presenta un segon avantatge. Cada formulació diferent amplia el camp lexical associat a la pàgina destinació, cosa que l’ajuda a posicionar-se en consultes veïnes que cap àncora única no hauria cobert.
El cas dels enllaços cap a la pàgina d’inici
La pàgina d’inici ja rep tots els enllaços de navegació. Afegir-hi enllaços contextuals des del cos dels articles és gairebé sempre un malbaratament: no necessita aquest capital i s’utilitzaria millor en una pàgina interior. L’única excepció concerneix els continguts que presenten realment l’empresa en el seu conjunt.
Les pàgines òrfenes, la fuita invisible
Una pàgina òrfena no rep cap enllaç intern. Figura al mapa del lloc, Google la coneix, però no rep cap capital i es comporta com si no existís.
En un lloc de més de cent pàgines, gairebé sempre n’hi ha. Provenen de supressions de pàgines de vinculació durant una refosa, de continguts creats per a una campanya puntual, o d’articles publicats fora de qualsevol arborescence.
La seva detecció suposa creuar dues llistes: la de les adreces conegudes, procedent del mapa del lloc i de la Search Console, i la de les adreces realment assolides per un recorregut automatitzat que parteix de la pàgina d’inici. La diferència entre les dues constitueix l’inventari de les òrfenes.
Aquestes òrfenes també apareixen després d’una migració mal preparada, cas detallat en el nostre article sobre els senyals d’alerta d’una refosa. El tractament és ràpid i el rendiment excel·lent, ja que es tracta de reactivar continguts ja escrits i ja indexats. En les auditories que duem a terme, és regularment l’acció que produeix el guany més visible en les sis setmanes.
Les pàgines sense sortida, l’altra fuita
Simètrica de l’anterior, la pàgina sense sortida rep enllaços però no n’emet cap. Acumula capital i no el redistribueix, cosa que la fa inútil per a la resta del lloc.
Les pàgines d’agraïment després de formulari, les mencions legals i certes fitxes detallades entren sovint en aquest cas. El remei consisteix a afegir dos o tres enllaços contextuals pertinents, orientats cap a les pàgines que voleu impulsar.
Un cas particular mereix atenció: les pàgines que reben molts enllaços externs. Un article que ha estat àmpliament citat concentra una popularitat important, i l’absència d’enllaços sortints interns impedeix que aquest valor beneficiï la resta del lloc. Identificar aquestes pàgines i enllaçar-les acuradament és una de les intervencions més rendibles d’una obra d’enllaçat.
Quants enllaços per pàgina
No existeix cap llindar oficial, i les xifres que circulen són aproximacions. El raonament útil és doble.
Des del punt de vista de la llegibilitat, un lector ha de poder seguir el text sense ser interromput cada dues paraules. En un contingut de tres mil paraules, una desena d’enllaços contextuals passen desapercebuts, una trentena transformen el text en directori i degraden l’experiència.
Des del punt de vista de la distribució, cada enllaç suplementari divideix el capital transmès. En una pàgina pilar que ha d’impulsar cinc pàgines filles, afegir quinze enllaços cap a continguts secundaris redueix tant el que arriba a les cinc destinacions prioritàries.
La regla pràctica consisteix a jerarquitzar més que a comptar. A cada pàgina, identifiqueu les dues o tres destinacions que voleu realment impulsar, col·loqueu-les aviat i en un context fort, i tracteu la resta com a confort de navegació.
Construir l’enllaçat en el moment d’escriure
Els enllaços interns no s’afegeixen a posteriori durant una passada de relectura. S’escriuen amb el text, i aquesta diferència de mètode canvia la qualitat del resultat.
Concretament, cada pàgina nova parteix amb una llista de tres a cinc destinacions a cobrir: la seva pàgina mare, dues pàgines germanes, una pàgina de servei. La redacció busca després el lloc on cadascuna s’integra naturalment. Si cap lloc no es presenta sense forçar, és el senyal que l’enllaç no tenia raó de ser.
Aquesta disciplina evita dos defectes oposats. L’oblit complet, en els llocs on ningú no té la responsabilitat de l’enllaçat. I la inserció mecànica, on s’afegeixen enllaços al final de la redacció per assolir una quota, cosa que produeix formulacions artificials que els lectors senten.
L’enllaçat ascendent, el tema oblidat
Es pensa espontàniament en l’enllaçat descendent, de la pàgina mare cap a les seves filles. L’enllaçat ascendent, de les filles cap a la mare, és almenys tan important i molt més descuidat.
Cada pàgina filla ha d’apuntar cap a la seva pàgina pilar, amb una àncora que contingui el vocabulari d’aquesta última. Són aquests enllaços ascendents els que construeixen la posició de la pàgina pilar en la consulta genèrica més disputada, aquella que la filla sola no podria visar.
L’enllaçat lateral entre pàgines germanes completa el dispositiu. Dos a quatre enllaços cap a les germanes immediates són suficients, col·locats allà on el tema demana la precisió. Més enllà, es dispersa.
Aquestes tres direccions, ascendent, descendent i lateral, formen la circulació completa. Un lloc que només en practica una sola deixa una part important del seu potencial inexplotat.
Detectar les cannibalitzacions per l’enllaçat
Dues pàgines que visen la mateixa consulta s’afebleixen mútuament, i l’enllaçat intern agreuja o revela el problema segons la manera com es fa.
El símptoma es llegeix a la Search Console: en una consulta donada, dues adreces diferents apareixen en alternança d’una setmana a l’altra, cadascuna plafonant a la segona pàgina. Google no aconsegueix triar, i cap no progressa.
L’enllaçat serveix llavors d’àrbitre. Dirigint sistemàticament els enllaços interns que porten l’àncora concernida cap a una sola de les dues pàgines, s’indica clarament quina ha de portar la consulta. És una correcció suau, reversible, sovint suficient quan les dues pàgines tenen cadascuna una raó d’existir.
Quan no tenen cap raó distinta d’existir, la fusió continua sent preferible: un sol contingut més complet, l’antiga adreça redirigida, i els enllaços interns actualitzats. Aquesta operació fa guanyar típicament diverses posicions en poques setmanes.
Les eines per cartografiar el seu enllaçat
La cartografia manual és impossible més enllà de cinquanta pàgines. Tres famílies d’eines són suficients.
Un explorador complet del lloc recorre totes les pàgines seguint els enllaços, exactament com el robot, i produeix la llista de les adreces assolides, la seva profunditat i el nombre d’enllaços entrants de cadascuna. És l’eina central de tota auditoria d’enllaçat.
La Search Console proporciona després l’informe dels enllaços interns, que indica quants enllaços rep cada pàgina segons el mateix Google. Aquesta font és valuosa perquè reflecteix el que el motor ha retingut realment, cosa que difereix de vegades del que l’explorador constata.
Una eina de mesura d’audiència completa el quadre indicant quines pàgines reben realment trànsit. Creuar les tres revela les incoherències més útils: una pàgina que rep molts enllaços i cap trànsit, o a l’inrevés.
El mètode d’auditoria en cinc etapes
Aquesta és la seqüència que apliquem en un lloc existent, generalment en dos a tres dies de treball.
- Explorar íntegrament el lloc i rellevar per a cada pàgina la seva profunditat, el seu nombre d’enllaços entrants i sortints.
- Creuar amb el mapa del lloc per identificar les pàgines òrfenes, després amb les dades de trànsit per detectar les pàgines infraexplotades.
- Detectar les pàgines estratègiques mal servides: aquelles que s’han de posicionar i que reben menys enllaços que pàgines secundàries.
- Analitzar les àncores per detectar les àncores buides, les repeticions excessives i les incoherències entre l’àncora i el contingut de la destinació.
- Escriure el pla de correcció pàgina per pàgina: quins enllaços afegir, quins retirar, quines àncores reformular.
L’execució del pla és després ràpida, ja que es tracta d’editar continguts existents. Els primers efectes es mesuren entre la quarta i la desena setmana, el temps que el lloc sigui reexplorat.
L’enllaçat des dels continguts editorials cap a les pàgines comercials
És el punt de connexió entre referenciament i conversió, i es tracta amb una timidesa que costa cara. La lògica és la mateixa que la aplicada a la creació de lloc web: un lloc serveix per obtenir demandes, no només visites. Un blog que atrau trànsit sense mai reenviar cap a les pàgines de servei produeix notorietat i no clients.
La regla que apliquem és d’un a dos enllaços comercials per contingut editorial, col·locats allà on el lector ha comprès el problema i busca una solució. A la pràctica, això se situa després de la secció que exposa el mètode, mai a la introducció. Col·locat massa aviat, l’enllaç interromp la demostració i desacredita el contingut.
La tria de la pàgina destinació compta tant com la col·locació. Un article sobre un problema tècnic reenvia cap a la prestació que el resol, no cap a la pàgina d’inici ni cap al formulari de contacte. Com més estreta és la correspondència entre el tema del contingut i la pàgina de destinació, més l’enllaç converteix i més transmet senyal.
Aquesta mecànica funciona també en l’altre sentit, i és encara més rar. Una pàgina de servei guanya apuntant cap a dos o tres continguts que aprofundeixen aspectes tècnics del tema. Demostra així una profunditat d’expertesa, reté els visitants en fase de recerca, i impulsa capital cap als continguts que en tenen necessitat.
Gestionar l’enllaçat en el temps
Un enllaçat es degrada sense manteniment, tan segur com una base de dades s’omple. Tres mecanismes en són responsables.
La supressió de pàgines deixa darrere seu tots els enllaços que hi apuntaven. Si la pàgina és redirigida, l’enllaç funciona però passa per un intermediari, cosa que dilueix lleugerament la transmissió. Si no ho és, l’enllaç és mort i el visitant aterra en un error. La regla és actualitzar els enllaços entrants al mateix temps que la supressió, no només posar una redirecció.
L’acumulació de continguts desequilibra progressivament la distribució. Cada nou article afegeix enllaços sortints des de les pàgines que l’esmenten, i dilueix tant els enllaços existents. En un lloc que publica cada setmana, l’estructura de distribució a dos anys no té res a veure amb la de partida.
Els canvis d’arborescence, finalment, invaliden les hipòtesis d’enllaçat. Una pàgina que es converteix en filla d’una altra ha de veure els seus enllaços ascendents reformulats, i les pàgines germanes actualitzades. Sense aquesta revisió, l’enllaçat descriu una estructura que ja no existeix.
Una revisió trimestral és suficient per contenir aquestes tres derives. Consisteix a relançar l’exploració completa, comparar amb el rellevament anterior, i corregir les desviacions. Mitja jornada per trimestre en un lloc de mida mitjana, integrada al que cobreix un contracte de manteniment seriós.
Els errors d’enllaçat més freqüents
Sis faltes tornen en gairebé tots els llocs que auditem, i cap no demana competència particular per ser corregida.
Enllaçar únicament des del menú, pensant que la navegació és suficient. Utilitzar àncores buides en la meitat dels enllaços. Col·locar tots els enllaços al final de la pàgina, en un bloc que ningú no llegeix. Apuntar massivament cap a la pàgina d’inici, que no en té necessitat. Oblidar l’enllaçat ascendent de les filles cap a la mare. I deixar que pàgines rebin capital sense mai redistribuir-ne.
Una setena mereix ser afegida perquè és més subtil: enllaçar sense jerarquia. Tractar totes les destinacions com a equivalents equival a no prioritzar res, i l’estructura no transmet llavors cap senyal sobre el que compta. L’enllaçat és una eina de decisió tant com de circulació, i refusar decidir n’anul·la l’interès.
L’enllaçat en una botiga en línia
El comerç planteja problemes específics que l’enllaçat editorial no troba.
El primer és el volum. En vuit-centes fitxes de producte, l’enllaçat no es pot fer a mà. Es concep al nivell de la plantilla: productes complementaris, productes de la mateixa categoria, retorn cap a la categoria mare. La qualitat del resultat depèn llavors de la qualitat de la classificació dels productes.
El segon és la profunditat. Una fitxa de producte accessible en cinc clics des de l’inici gairebé no rebrà res. Les categories intermèdies han de ser limitades, i els productes importants impulsats des de pàgines de nivell més alt.
El tercer és la volatilitat. Un producte esgotat que desapareix deixa darrere seu tots els enllaços que hi apuntaven. Cal una política clara: conservar la pàgina senyalant la indisponibilitat, o redirigir cap a la categoria. És un punt que tractem sistemàticament en SEO e-commerce, i diferencia la tria de plataforma, tema abordat en el nostre comparatiu WordPress o Shopify.
El que l’enllaçat no reemplaça
Una precisió per evitar les expectatives excessives. L’enllaçat intern redistribueix una popularitat existent, no en crea.
En un domini sense cap autoritat externa, optimitzar la circulació interna equival a repartir millor una suma molt feble. El guany existeix, continua sent proporcional al capital disponible. És per això que un treball d’enllaçat es du a terme en paral·lel d’una construcció d’autoritat, mai en el seu lloc.
Tampoc no compensa un defecte de contingut. Una pàgina mal escrita, que no respon a la intenció de recerca visada, no es posicionarà perquè rep enllaços. L’enllaçat serveix les pàgines que mereixen posicionar-se, no promou les altres.
Finalment no reemplaça cap prerequisit tècnic. Un lloc les pàgines profundes del qual no són explorades per manca de pressupost d’exploració no es beneficiarà d’un enllaçat millorat mentre el temps de resposta del servidor no sigui tractat, tema desenvolupat en el nostre article sobre els Core Web Vitals.
El que heu de recordar
L’enllaçat intern és la mecànica de distribució de la popularitat, distinta de l’arquitectura que decideix la divisió. És la intervenció de referenciament amb la millor relació entre esforç i resultat, perquè no suposa ni contingut nou ni adquisició externa.
Tres controls són suficients per saber on sou. Les vostres pàgines estratègiques són assolibles en tres clics. Existeixen pàgines que no reben cap enllaç intern. Les vostres àncores descriuen la pàgina destinació o diuen «més informació».
La resta és qüestió de disciplina d’escriptura: enllaços en el cos del text més que en blocs automàtics, col·locats aviat, amb àncores variades i descriptives, i una jerarquia assumida entre les dues o tres destinacions a impulsar i la resta. Els projectes que seguim en les nostres realitzacions apliquen aquesta regla des de la concepció.
